 |
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
EL MUNICIPI I LES SEVES CARACTERÍSTIQUES
Cassà de la Selva és el municipi, conjuntament amb Llagostera situat al sud de la comarca del Gironès, enrocat en certa manera pel Baix Empordà i La Selva, impedint la seva arribada a tocar el mar. Està envoltat per una total de set municipis que de nord cap a l'est son: Llambilles, Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura, Santa Cristina d'Aro, Llagostera, Caldes de Malavella, Sant Andreu Salou i finalment, Campllong. La seva superfície es de 45,21 Km2 i una altitud de 137 metres sobre el nivell del mar i en tot el seu municipi s'hi poden comptar deu veïnats, on en cap d'ells s'hi pot considerar un nucli de població compacte, sinó que estan formats per molts masos aïllats, alguns d'ells amb presència d'alguna ermita tal com és el cas de la Capella de la Mare de Déu del Remei al veïnat de Sangosta o l'ermita de Sant Vicenç d'Esclet. Els deu veïnats són: Veïnat de Llebrers de Dalt, veïnat de Llebrers de Baix, veïnat de Matamala, veïnat de Les Serres, veïnat de La Verneda, veïnat de Serinyà, veïnat de Mont-roig, veïnat de Sangosta, veïnat de Mosqueroles i finalment, el veïnat d'Esclet.
El municipi no és especialment ric en la part hidràulica amb afluents d'importància; són nombrosos els torrents, rieres i rierols que baixen de Les Gavarres. Hi ha tres rieres de poca importància, la riera seca, la riera de la Freixeneda, la riera de susvalls i la riera de la Cagarella, i finalment, la més important del municipi que és la riera de La Verneda, afluent directe de la riera de la Gotarra, ja en el terme de Sant Andreu Salou, que finalment vessarà les aigües al riu Onyar en el terme de Riudellots de la Selva. Pel que fa a la xarxa viària, la més important que passa per Cassà de la Selva es la carretera C-65 que va de Salt (sortida de l'autopista AP7/Girona sud) a Sant Feliu de Guíxols, ruta que antigament era la comarcal C-250 que passava per l'interior de Cassà de la Selva. A l'any 2000 es va inaugurar la variant, descarregant de forma considerable el trànsit per l'interior de la població, que en època d'estiu, passar-hi era tot un calvari.
Altres rutes que són al municipi són la C-25 de Cassà de la Selva a l'Aeroport de Girona a tan sols a 10 km. Una altra carretera es la C-855 que connecta les poblacions de Cassà de la Selva i La Bisbal d'Empordà, passant per Sant Sadurní de l'Heura; una ruta inacabable i poc recomanable pel tipus "Impatiens" de Bach, però en canvi, una meravella per a gaudir de Les Gavarres, i de la riquesa forestal de part del Gironès i del Baix Empordà. Finalment hi ha dues carreteres més que són la GIV-6741, que va de Cassà de la Selva a Caldes de Malavella i, la carretera local innominada asfaltada que comunica pel camí del cementiri, Cassà de la Selva i Sant Andreu Salou.
ELS DILEMES DE LA POBLACIÓ: NOM, ESCUT I COMARCA
Molts creuen que el mot "Cassà" podria derivar per escurçament del cognom "Cassianus", molt popular, enraigat i nombrós per indrets propers ja en temps dels romans. Segons l'historiador Manuel Bofarull i Terrades (1923 - 2009), ja en el segle XI-XII s'esmentava com a "Caçano" i "Catiano", derivats del nom propi llatí "Catus" o "Catiu". D'altra banda, el so seria d'una essa sorda, que seria idèntica a la ce trencada, però que etimològicament seria més obvi emprat la "ss" per comptes de la "ç". De tota manera sembla que al llarg de més de 500 anys, el nom que sembla a prevalgut per a la població ha estat el de "Cassà", fins que la Generalitat de Catalunya es va embolicar en publicar a l'any 1932 com a toponímia oficial de la població el nom, "Caçà de la Selva".
L'enrenou fou tan gran entre la població i l'Ajuntament, que el futur batlle Josep Dalmàs i Martí (1898 - 1975), alcalde des de l'any 1936 al 1939, és a dir durant tota la Guerra Civil Espanyola, s'encararia contra la Conselleria de Cultura de la Generalitat, demanant fins i tot la intervenció d'un entès imparcial, que fou el prestigiós periodista i lingüista, Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949), el qual va declinar finalment la balança en favor de la "ss", que creia que era la manera correcta de denominar la població. Pel que fa a l'escut, aquest també durant un temps va portar polèmica. Des del segle XVII sembla que l'escut de la població hi havia hagut un caçador amb un gos, però amb el temps i polèmiques ja sigui de seguidors dels símbols populars o d'altres, defensors d'un altre tipus d'heràldica. Finalment l'escut actual està compost per la corona de Vila, les quatre barres catalanes, dos alzines surenes i un gos llebrer. Una tercera qüestió és el nom que acompanya a "Cassà". Molta gent es pot preguntar com és que es diu Cassà de la Selva, quan en realitat pertany al Gironès, o sigui que seria "Cassà del Gironès". Doncs, no, i té la seva explicació. Amb el decret del 30 de novembre de 1833 del govern espanyol de la mà del ministre de Foment Francisco Javier de Burgos y del Olmo (Motril, 1778 - Madrid, 1849), sota la regència de Cristina de Borbó, es porta a terme una profund divisió del territori espanyol, quedant Catalunya dividida en quatre províncies: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
La divisió es provoca quan encara no feia 20 anys, que Catalunya havia deixat de formar part d'Espanya. Catalunya va deixar de formar part d'Espanya des del 26 de gener de 1812 fins el 28 de maig de 1814. Sota la sobirania de l'Estat Francès napoleònic, Catalunya queda dividida en quatre departaments, denominats per la mateixa administració francesa, com "corriments", el corriment gironí era conegut com "Corriment de Girona, amb dos sotcorriments, el de Figueres i Olot. Quan Catalunya ja no forma part d'Espanya i passa a formar part de França, el territori català es divideix en quatre departaments: Departament de les Boques de l'Ebre (amb seu a Lleida), Departament de Montserrat (Barcelona), Departament del Segre i Andorra (Puigcerdà) que perd la Vall d'Aran que s'incorpora al departament d'Ariège i finalment Departament del Ter (Girona). A l'any 1936, la Generalitat de Catalunya establiria la divisió territorial comarcal del país, amb comarques, que serien d'una semblança a l'actual divisió. En aquesta primitiva divisió de les comarques gironines, no hi havia inclosa la comarca del Pla de l'Estany que es formaria a l'any 1988 amb onze municipis segregats de la comarca del Gironès. Altres comarques de Catalunya, tampoc hi eran i es formarien porsteriorment. Durant la administració francesa, el Departament del Ter era un ampli territori que pràcticament incloïa les actuals comarques de l'Alt i Baix Empordà, Gironès, Selva, Pla de l'Estany, Garrotxa i Ripollès, i per tant anava des del Pirineu fins la conca del Tordera, de nord a sud i de la costa fins l'Osona. Dins d'aquest territori amb seu a Girona, dividit administrativament pels francesos com era el Departament del Ter, hi havia una regió natural, la "Selva" que estava format per espais de característiques orogràfiques, hidràuliques i forestal, molt similars i equilibrades. En el territori hi havia poblacions que referien a la regió com: Riudellots de la Selva, Fornells de la Selva, Fogars de la Selva, Maçanet de la Selva o el mateix Cassà de la Selva. Amb la divisió comarcal de Catalunya de 1936, calia que Girona com a capital provincial disposés d'una comarca pròpia, d'aquesta manera una part del territori natural de la Selva, fou segregat per crear la nova comarca que fixes Girona, no tant sols com a capital de província que ja ho era des de 1833, sinó a més, com a capital també de comarca. Amb la divisió comarcal de 1936, pobles que havien format part d'una regió natural com la Selva, passarien a altres comarques, però conservant el nom, per això Cassà de la Selva conserva el seu nom, com ho fa Fornells de la Selva també pertanyent al Gironès o Fogars de la Selva, que va passar a formar part del Maresme.
ARRELS HISTÒRIQUES Les arrels prehistòriques de Cassà de la Selva, han quedat esmicolades amb el temps, si es que aquestes van existir, ja que el vestigis tan primitius al menys fins ara, no s'han trobat en l'abundor que s'han trobat en altres indrets de la geografia gironina. En canvi els vestigis de assentaments ibèrics, sí que s'hi ha trobat més informació, no tan importants com en altres llocs com pot ésser Ullastret, però sí que són indicis que en el territori cassanenc hi van haver assentaments ibèrics, com ho confirmen excavacions fetes principalment en el denominat "Puig del Castell", on s'hi van trobar gran quantitats de fragment ceràmics i fins i tot, s'hi trobaren restes d'una muralla i d'un forn. En altres part del territori cassanenc com en el veïnat de Matamala o en parts del mateix nucli urbà de Cassà de la Selva, també s'hi han trobat vestigis on els principals son antigues sitges. En la època medieval els paratges que configuren Cassà de la Selva, també eren poblats, sobre tot per pagesos que treballaven la terra, que a l'any 882 en un document de la canònica de Girona, es fa esment a l'església de Sant Martí.
Per diferent documents i escriptures, tot i que cap el descriu ni s'han vestigis arquitectònics, sembla que hi havia un castell, el "Kastrum de Catiano", que va passar a ésser propietat de diferents senyors al llarg dels anys; fins i tot, del mateix rei Pere III, el Cerimoniós, també dit del Punyalet (Balaguer, 1319 - Barcelona, 1387), i que tot apunta que estaria situat al puig on es troba el mas Cal Català a la part nord-est del nucli urbà de Cassà de la Selva. Mor Pere III, el va succeir el seu fill, Joan I, el Caçador (Perpinyà, 1350 - Foixà, 1396) i durant el seu regnat, es van produir diferents enfrontaments entre la gent de Girona i Cassà, contra els Moncada. Sembla que els forts enfrontaments van provocar diferents morts i destrosses com l'incendi del castell de Cassà, propietat dels Moncada. Com a conseqüència dels fets, molta gent de Girona i Cassà foren processats, però els Síndics de Girona, va demanar clemència al rei Joan, petició que va ésser acceptada pel monarca. En l'expedició a Sardenya, hi havia hagut molta gent de Girona i Cassà que havien ajudat a la corona, i el rei Joan, va entendre que perdonant als implicats en el que es coneix com "lo fet de Cassà" era una manera d'agrair la seva fidelitat i ajut. A l'any 1925 en obrir el camí d'accés a la fàbrica d'aglomerats del suro "Reliable", operativa des de l'any 1926 al 1996, propietat de la família Jubert, es va trobar una fossa comuna amb gran quantitat d'esquelets, tots d'homes, pel que es creu van ésser els que perderen la vida en els enfrontaments. En el segle XIV Catalunya rep la fuetada de la pesta negra que conjuntament amb l'emigració de molta gent del camp per a fugir de la misèria, fa que el camp es buida i moltes masies queden abandonades. D'aquesta manera, els senyors feudals veure considerablement reduïts els seus ingressos procedents de la pagesia, endurint encara més les precàries condicions de la gent del camp, ja sotmesos a la servitud de la Gleva. A partir d'aquest ambient hostil, esclata a diferents punts de Catalunya, les conegudes "revoltes dels remences". La primera revolta es va iniciar l'any 1462 i a les comarques gironines va afectar principalment en la comarca de la Garrotxa, encapçalada pel cabdill Francesc de Verntallat, el problema es va mig arranjar, però no del tot, i van continuar el abusos contra la pagesia. D'aquesta manera, a l'any 1484 torna a rebrotar amb noves revoltes, donat que totes les promeses i algunes avantatges van quedar finalment en un no res, continuant els abusos per par dels nobles contra la pagesia. Aquest cop fou encapçalada la revolta per en Pere Joan Sala de Granollers de Rocacorba (actualment dins el municipi de Sant Martí de Llémena), que va estendre el conflicte per molts indrets de les comarques gironines, entre ells Cassà de la Selva i altres a prop de Barcelona. Derrotat i executat en Sala, en el segon conflicte en Verntallat havia mantingut una certa bel·ligerància passiva, ja que dominava molta part de la Garrotxa i la Selva. Finalment, en bona part deguda a la seva amistat amb Ferran II, el Catòlic, aconsegueix la implicació del rei en solucionar d'una vegada per totes, tots els greuges que pesaven sobre el camp català de feia tants anys. La amistat venia de quan Verntallat i els remences, es van posicionar durant la Guerra Civil Catalana (1462 - 1472), al costat de Joan II i Joana Enríquez, pare i mare respectivament de Ferran II, en contra de la noblesa, la Generalitat i el Consell de Cent. Finalment, es va signar un primer acord, el Compromís d'Amer, el 8 de novembre del 1485 i l'any següent, el 21 d'abril del 1486, el rei Ferran II d'Aragó va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe. El lloc era el Monestir de Santa Maria de Guadalupe, situat en la població de Guadalupe, en la província de Càceres a Extremadura. La sentència arbitral va posar fi als mal usos de la noblesa sobre la pagesia, però es va establir un cànon per aconseguir l'alliberament, i a més, foren condemnats a mort uns 70 pagesos, nou dels qual eren de Cassà de la Selva, considerats com els més "exaltats". Van continuar, alguns aldarulls, però amb l'amnistia de tots els condemnats, es va apaivagar els ànims, i el conflicte remença es pot dir, va quedar definitivament acabat a partir de l'any 1501.
LA GUERRA CIVIL (1936 - 1939)
La sublevació colpista militar contra la II República Espanyola per part d'un fracció de l'exèrcit espanyol, es va iniciar el divendres 17 de juliol de 1936 amb la revolta militar a la plaça africana de Melilla, on hi van haver les primeres detencions i afusellaments. El dissabte 18 i diumenge 19, la revolta militar ja es va estendre a les Illes Canàries i a la península, iniciant-se a partir de les hores, un conflicte bèl·lic que no finalitzaria fins l'1 d'abril de 1939, quan el nomenat "Cuartel General del Generalisimo - Estado Mayor" ubicat en el "Palacio de la Isla" de Burgos, va notificar l'últim Comunicat de Guerra, mitjançant lectura radiofònica que seria transmès per "Radio Nacional de España" des de Burgos. Foren 2 anys, 8 mesos i 15 dies, de guerra civil, que sumant els morts anteriors a la guerra per part dels grups revolucionaris i anarquistes com la FAI, i les represàlies franquistes de la postguerra, tot plegat foren anys de tragèdies, misèries, desgràcies i calamitats. Fallit el cop d'estat a Catalunya, per la fidelitat a la República de la majoria de comandaments militars i de la Guardia Civil, que mostraren també fidelitat a la Generalitat, el territori català va continuar sota la II República Espanyola, fins que el front es va trencar després de la batalla de l'Ebre que va finalitzar el 16 de novembre de 1938. A partir del mes de desembre l'ofensiva al nord-est peninsular coneguda com, Campanya de Catalunya, que finalitzaria el 10 de febrer de 1939, quan les tropes franquistes arriben a la Jonquera.
La certa tranquil·litat de la població a Catalunya des del cop d'estat fallit, fins el final de la batalla de l'Ebre, quan va començar l'ofensiva militar sobre tot per terra, contrastava amb el neguit i la angoixa, que durant tota la guerra i acabada aquesta, van petit les famílies gironines que tenien molts o fins i tots els homes més joves, al front i posteriorment presoners en presons o camps de concentració franquistes aquests últims en molt llocs eren improvisats en places de braus, on eren identificats, emergint els tres camins possibles, l'alegria de tornar a casa, o la tristesa de la presó, o pitjor, la execució. La tranquil·litat esmentada, fou certament relativa, ja que Barcelona al capdavant i altres poblacions gironines com Roses, Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Figueres a la part final del front català, van patir nombrosos bombeigs aeris i navals. Cassà de la Selva no fou aliè al conflicte armat ni als atacs de les tropes franquistes, però com Figueres i altres poblacions gironines, com Girona mateix, eren bombardejades poc abans que per terra arribessin, els anomenats "Nacionals". El front gironí va tenir el seu inici el 31 de gener fins el 10 de febrer de 1939, amb l'arribada de les tropes franquistes a la frontera amb França. En quest context el dissabte dia 28 de gener de 1939 Girona va patir un dels bombardejos i la seva ocupació el mateix dissabte a la tarda. El diumenge 29 de gener, es va produir l'únic bombardeig a Cassà de la Selva, poc abans de l'entrada dels Nacionals, i que va causar 8 morts, sis directament durant el bombardeig i dos, degut a explosions posteriors dels artefactes que no havien esclatat durant el raid aeri. Cassà de la Selva, a diferència d'altres poblacions gironines, ni va patir forts enfrontaments entre els habitants ni significatives destroces, per part dels mateixos cassanencs a edificis i patrimoni artístic religiós. Després del cop d'estat de 1936, a Cassà de la Selva com a molts llocs es va formar una Comitè local de Milícies Antifeixistes, encapçalat pel mateix alcalde del moment, en Josep Dalmàs i Martí, alcalde per segona vegada entre el 19 de febrer de 1936 i el 5 de gener de 1939.
L'ajuntament republicà de l'època amb Dalmàs al capdavant, no únicament va permetre mantenir l'ordre al pobles durant la guerra, sinó que va impedir que grups d'esvalotats d'altres indrets trenquessin la pau del poble. Altrament, l'ajuntament va portar a terme moltes iniciatives en quan a fer obres públiques com les escoles, o que malgrat la calamitosa situació general no hi manqués provisions per a la gent i sobre tot, recolzar la industria del suro, puntal econòmic de la població, per tal que la gent disponible pogués treballar en moments tan difícils. Malgrat tot, Cassà de la Selva sí van patir la pèrdua de molts joves que malauradament van deixar la seva vida en els fronts de batalla, com a conseqüència de les ferides rebudes en hospitals o en camps de concentració, formant part d'un bàndol o de l'altre. Segons estimacions esmentades en l'obra d'Enric Bagué, Joaquim Carreras i Obdúlia Gutiérrez, "Cassà de la Selva" de Quaderns de la Revista de Girona, el total de morts foren 73 persones, on alguns dels més grans tenien 41 anys i dels més joves, 23 anys. De les setanta tres persones, 8 formaven part del exèrcit Nacional i 62 del Republicà, i 3 més, que no es van poder identificar amb claredat a quin bàndol pertanyien. El fet de formar part d'un bàndol o un altre, en quan al exèrcit republicà, no tenia necessariament una implicació política, com era el cas de les milícies o columnes populars que eren formacions moltes vegades al marge del comandament militar republicà i sota les ordres de dirigents sindicalistes o revolucionaris. Eren joves que en el moment del cop d'estat estaven fent el servei militar en zones on van triomfar el colpistes encapçalat principalment pel general Mola i Franco.
LA INDÚSTRIA DEL SUROLa industria surera a Cassà de la Selva ha estat un dels motors industrials més importants igualment com en altres poblacions tals com, Sant Feliu de Guíxols, Llagostera o Palafrugell, entre molts altres. A Palafrugell si pot visitar el Museu del Suro, i a Cassà de la Selva, anualment s'hi celebrar la Fira del Tap.
Malgrat ésser una indústria molt arrelada a l'Alt i Baix Empordà i el Gironès, principalment, aquestes poblacions han estat on més s’ha mantingut al llarg dels anys malgrat els alts i baixos de tot tipus que a patit aquest tipus d’activitat industrial tan gironina. Una indústria majoritàriament de tipus manual, tapera i on la fabricació en els entorns familiars hi va jugar un paper fonamental, però que amb els anys, s’ha hagut d’anar reconvertint i adequant a les necessitat de producció, productivitat, costos de fabricació i qualitat del producte. D’aquesta manera ha estat un sector que ha sabut adaptar-se i desenvolupar una indústria moderna amb una diversificació molt important de productes derivats del suro, a partir d'ésser una indústria molt manual, amb molts centres industrial i fàbriques, però la tasca feta a les cases particulars, com també es podia trobar en l'àmbit del tèxtil de confecció, fou tot un panorama i arrelament molt propi en molts pobles de les comarques gironines. L’enorme importància d’aquest sector industrial a comarques gironines com l’Alt i Baix Empordà i el Gironès, és de finals del segle XIX, tot i que durant el segle XX també va continuar amb més o menys alts i baixos, però mai ha deixat d’estar present en moltes poblacions, on avui en moltes d’elles hi ha una indústria consolidada, com és el cas de Cassà de la Selva. D’altra banda, les arrels de la utilització del suro per a la fabricació de taps, es pot situar a mitjans del segle XVIII a la part nord de l’Alt Empordà com Agullana o La Jonquera.
La activitat surera de Cassà de la Selva com altres indrets gironins s’emmarca a final del segle XVIII i principis del XIX, a partir del qual de forma progressiva va anar desapareixent en algunes poblacions com La Jonquera i continuant en altres, i de manera molt significativa com en el cas de Cassà de la Selva, Llagostera, Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell. Com que era una indústria exportadora pràcticament en la seva totalitat, els conflictes econòmics i bèl·lics a Europa l’afectaren considerablement, fent que fes aquests alts i baixos al llarg de la seva història. Una davallada important fou l’esclat de la I Guerra Mundial (1914-1918), prolífer per les empreses catalanes tèxtils, però negatiu per les del suro, que va fer que moltes activitats sureres desapareixerien per sempre de certes parts del territori pocs anys després, com Agullana, La Jonquera o La Vajol, però en canvi malgrat tot, es mantindrien en altres poblacions com Cassà de la Selva, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols o Llagostera. Aquesta indústria tenia dos elements molt importants que afectaven seriosament el cost del producte. D’una banda, que era una indústria pràcticament manual, i per tant amb necessitats d’un elevat nombre de personal i l’altra, les seves instal·lacions, normalment disperses i amb una estructura de planta poc adequada per poder implementar una millora en la manutenció interna del producte i la possible mecanització i automatització de les instal·lacions, degut que no eren en la majoria de casos, edificis pensats i dissenyats per aquesta activitat, sinó adaptats per l’activitat surera, amb les conseqüents limitacions constructives i de manutenció de materials.
Els edificis no dissenyats per un procés industrial adequat, feien que es “maregés” el producte, és a dir, el seu moviment en planta d’una operació a l’altre, comportava uns costos fantasmes importants en manutenció i moviment de material i de persones, tot plegat difícil de quantificar, però reals en el seu dia a dia. A més, a part de que la labor industrial s’adaptava al edifici i no al revés, hi havia l’afegit que la producció es donava a fer a cases i tallers privats, amb el moviment de material que això suposava, malgrat que la ificiència i qualitat del treball fos bo. No seria fins a principis del segle XX i sobre tot a Palafrugell, que els edificis industrials serien dissenyats i construïts en base al tipus d’indústria que havien de servir. La distribució en planta d'un empresa és d'una importància vital de cara a la organització de la producció, als mètodes de treball i al cost final de producte.
La creació d’empreses a Palafrugell ja d’un cert nivell industrial com Miquel, Vincke & Meyer a l’any 1900, o de la que a l’any 1929 seria la compradora d’aquesta, la Armstrong Cork Company d’origen nord-americà, faria que la indústria del suro disposes d’instal·lacions adequades als temps i a les innovacions tecnològiques, com també a la organització industrial; a Cassà de la Selva també hi arribaria, però passarien molts anys fins que arribessin aquestes primeres embranzides industrials de cert pes. Però aquesta adequació industrial del sector no fou seguida per totes les poblacions dedicades a la indústria del suro, sinó només en part. D’aquesta manera , les poblacions que van continuar amb els mètodes de sempre de tipus familiar i a “preu fet”, la majoria van desaparèixer del teixit industrial surer. Altres poblacions com Palafrugell, Cassà de la selva, Calonge, Palamós o Llagostera, sí van seguir el camí amb més o menys encert on la millora continua, desenvolupament de nous productes o la optimització de processos, modernització i automatització d’instal·lacions fou i ha estat un factor clau de sostenibilitat, per aquesta indústria centenària de les comarques gironines, tant en l’obtenció dels recursos en matèria primera com són els boscos, com en el sector industrial.
PARCART: Col.lecció d'Art Contemporani a l'aire lliure
En un marc incomparable de verdor, aigua, plantes i flors, el Parc Art ofereix una visió de simbiosi entre el treball de l'artista i la natura. A partir de diferents recorreguts, el visitant pot anar gaudint d'un bon nombre d'obres d'art contemporani, les quals estan perfectament identificades tant pel que fa a l'any de la seva creació com del nom de l'artista. En conjunt el Parc ofereix una espai que de forma relaxada i sense presa, es poden contemplar les obres i descansar si ve de gust en algun dels seus indrets podent gaudir alhora, d'un natural i obert espectacle de colors i formes, on sempre el verd, el blau del cel i el mirall de molts espais amb aigua, fa que la seva visita es converteixi en una teràpia relaxant i de serenor, pel cos i la ment. + Informació: ParcArt
MUSEU CATALUNYA POSTAL
En Xavier Romero és periodista de professió, escriptor, col·leccionista i dinamitzador cultural. Una de les seves grans passions ha estat el col·leccionisme amb una dedicació entusiasta i de gran devoció per la informació que dóna, ratllant els sentiments i l'interès de les persones que contemplen moltes de les postals i fotografies de que disposa. Tanmateix les postals i fotografies, són una part important de la col·lecció però no l'únic; també disposa de molts documents, com còmics, revistes antigues, autògrafs de personatges, escriptures, documents del món del comerç, la indústria i les transaccions comercials, entre molts altres documents interessants. El Museu de la Postal de Catalunya, no disposa d'un lloc d'accés al públic, sinó que és un col·lecció privada, i com a tal, les persones interessades en veure i fins i tot, intercanviar opinions, experiències i vivències, cal posar-se en contacte amb Xavier Romero, a través de la informació que dóna la seva web. + Informació: Museu Catalunya Postal
CASSÀ DE LA SELVA, UNA VILA DE PLENITUD MUSICAL
Cassà de la Selva sempre ha estat una vila musical; l'esment del primer escrit referent a un músic és del segle XIII, a partir d'aquí sempre d'una manera o altre hi ha hagut alguna referència, tot i que no seria fins la segona meitat del segle XIX, quan començarien a sorgir noms y cognoms de gent i formacions relacionades amb la música. Noms de cobles com "La Vella", "Els Vinyets", "Els Llauners", en serien les més primerenques; després vindria la "Unió Cassanenca", una colla que es formaria com a fusió de les anteriorment esmentades. A l'any 1893 es formaria la primitiva cobla "La Selvatana", que només duraria un parell de temporades, per a retornar a l'any 1913, un altre cop com una nova cobla-orquestra, que portaria de nou, el nom de "Selvatana" que tot i ésser un projecte de tres músics no cassanencs, es va decidir posar aquest nom perquè fou a Cassà de la Selva on va néixer, i encara dura. A l'any 1910 havia nascut a la població una altra cobla, la "La Principal de Cassà", que conjuntament amb el naixement, de l'Orfeó Cassanenc" s'anava dibuixat el perfil musical de la població, que es consolidaria més amb una altra formació que ja hi havia que era la "Unió Cassanenca". Fins pràcticament arriba a l'any 1936, al inici de la Guerra Civil, Cassà de la Selva, ja comptava amb una formació amb una estructura que seria emblemàtica en el món de la música a partir dels anys seixanta, i que serien les petites formacions musicals o dits, conjunts. L'existent a la primera meitat del segle XX hi havia el grup "Els Cinc Únics" (1927 - 1932).
Després del trasbals de la Guerra Civil, la música tornaria amb força a Cassà de la Selva amb la formació de la "Orquestra Hispania" (1940 - 1943). Aquesta es reordanaria formant "La Principal" i una vella coneguda cobla tornaria, "La Selvatana". A Cassà de la Selva hi van haver moltes altres formacions tals como: Sextet Hot Club (1946 - 1949), Esplai (anys'50), Los Supers (1966 - 1971), Selvamar (1988 - 2006) que retornaria amb el nom de "La Principal del Cassà", actualment en formació activa. A tot Catalunya la història de la cobla, sempre ha estat un moviment viu, moltes es disgregaven per constituir noves formacions o altres es renovaven alguns components pràcticament a l'acabar la temporada, la mobilitat dels músics era la tònica habitual en totes les formacions. Hi havia una època que la facilitat de desplaçament dels músics era molt complicada, ja que molts la seva vida era en un població diferents d'on era la orquestra de que formaven part i havien d'estar constantment disponibles per actuar. Alguns doncs canviaven el seu domicili per estar més a prop, sobre tot si la feina presentava certa estabilitat, com el cas d'en Josep Coll que era de Llançà (1893), i que es va traslladar a viure a Cassà de la Selva, on hi va traspassar a l'any 1965, al qual hi dediquem una resenya a la columna lateral de la dreta. Als anys 60 i 70, va començar a poc a poc a implantar-se els moviments musicals que havien nascut als Estats Units als anys 50 i 60, de la mà d'estrelles de rock i blues, com Elvis, Buddy Holly, Fats Domino, BB King, Roy Orbison o grups com The Booker T. & The MG's, The Beach Boys o The Doors entre molts altres. El Regne Unit també fou font d'inspiració i seguiment per part de molta gent, sobre tot gent jove amb molta il.lusió i ganes de gaudir de la música i dels ambients, tot i que, en la gran majoría el nivell d'estudis musicals era baix, per no dir nul; només amb la incorporació dels teclats i d'instruments de vent, ja a finals dels 60 i principis dels 70, aquests components sí que tenien pràcticament tots, formació musical.
En aquesta època, la influència fou per part de grups, com The Beatles, The Rolling Stones, Spencer Davis Group, The Animals, Cream, o cantants com Tom Jones, Joe Cocker o Donovan, entre molts altres. Itàlia i França, també van aconseguir el seu lloc d'influència, però en cap cas de grups, sinò de cantants i cantantes. En són exemple, Charles Aznavour, Johnny Holliday, Silvie Vartan o Adamo, entre els francesos i, Adriano Celentano, Rita Pavone, Jimmy Fontana, Pepino di Capri, Mina, Domenico Modugno o Nicola di Bari, entre molts altres; però sempre van influir només a cantants, no a grups. Aquesta revolta musical va calar fort, i va fer que sorgissin grups musicals a tot l'Estat Espanyol, com Los Brincos, Los Relámpagos o los Canarios, entre d'altres i, Catalunya, on Barcelona seria el centre musical, amb grups com Los Mustang, Los Sirex, Tony Ronald, Los Gatos Negros o Lone Star, entre molts altres. Les comarques gironines no serien alienes, Los Fringer's i Los Geminis (Figueres), Els Vampirs (Palafrugell), Els Corbs Negres y Els Volcànics (Olot), El Sellers (La Cellera de Ter), Atila (Salt), Los 5 Diablos, Los GT-4, Els Llamps o Los Gringos (Girona) o més tard, ja més pels anys 70 i en la línia del soul, amb formacions de macro banda com Chicago, The Ides of March, Los Canarios, Conexión, on a Girona hi hauría el máxim exponent en la macro banda, IV Dinastia. A Cassà de la Selva, continuaria aquest moviment musical amb el grup més conegut "Els Estels Blaus", que tindria en els seus inicis components de "Los 3 Mosqueteros" i altres, però que posteriorment amb la incorporació d'en Benet Nogué (teclats) i d'en Rafa Villanueva (guitarra i cantant), el que fundaria anys més tard amb altres companys "La Salseta del Poble Sec", es consolidaria com a tal. Foren a l'entorn dels cinc anys, que els hi va permetre fer moltes actuacions, fins i tot a la televisió, a més de fer l'enregistrament d'un EP.
Com altres llocs de la geografia catalana, un factor important en el món de la música eren les discoteques i sales de ball, moltes de les quals ja sigui per l'espai reduït o pel tipus de música i la gent que hi anava, no era lloc d'orquestres. N'hi havia un munt, a Girona: Don Carlos, Piscis, El Centpeus, Màquina, ... O altres com: Can Gabriel, Los Almendros i El Arlequín (Palafrugell), Savoy y Roseto (Palamós), El Quijote i El Menestral (Figueres), Chez Thomas (Llafranc), El Mercantil i el Dallas (Banyoles), El Cliper's, la Constancia o el Lotus Park (Sant Feliu de Guíxols), Maddox's, Palladium, BB's y Tíffany's a Platja d'Aro, el Long John (La Bisbal d'Empordà) o La Gatzara (Anglès), només per referir-ne uns quants. A Cassà de la Selva, tampoc podia deixar de tenir sala de ball, la icona de la vila era la "Sala Galà", una sala de festes que el Sr. Tomàs Grau, va adquirir i va convertir en una sala de ball pel jovent de l'època on hi van passar grups de renom com Los Sirex, Los Mustang, Lone Star o los 3 Sudamericanos entre molts altres, però també fou lloc de trobada de grups gironins com els mateixos Estels Blaus, Llamps, IV Dinastia, Makumba, Els Vampirs o Los Gringos. Anys després, la sala passaria a renovar-se decorativament i a dir-se "Sir Thomas", que seria ja no una sala habitual d'actuacions en directe, sinó una discoteca, la qual acabaria els seus dies a l'any 1993; essent actualment un centre cultural de l'Ajuntament de Cassà de la Selva. Passada l'època musical dels anys 60 i 70 emmarcat bàsicament per sales de ball petites on sempre hi havia presencia de cantants i sobre tot conjunts musicals, aquestes sales es van anar transformant en discoteques, i les actuacions directes van decaure i eren només en sales molt especifiques que van mantenir un cert contacte entre el músic i el públic.
Els envelats de tota la vida, bàsicament llocs d'actuació de orquestres, sempre van continuar existint, però amb el ressorgiment dels balls de saló, van tornar agafar embranzida i popularitat. La vida del músic mai ha estat fàcil, i avui és més difícil encara, mal pagat, encerclat pels quatre cantons per la burocràcia, i obligats si es vol treballar activament, a fer moltes hores en desplaçaments d'un lloc a un altre amb cotxe aprticular o bus de l'orquestra. Menys mal, que les orquestres on els seus honoraris ho permeten, i davant la necessitat de portar un equip tècnic de so adequat, poden disposar de gent tècnica, que no essent músics, fan possible una agradable sonorització i un éxit en la vetllada musical. Les necessitats també han fet, que siguin poques les voluminoses orquestres, i hagin nascut molts grups musicals de cinc a deu o dotze components, com a màxim. Actualment a Cassà de la Selva hi ha quatre formacions: "Burman Flash", "La Troup", "Llacuna", la "Principal de Cassà" i la incombustible orquestra "Selvatana", la qual ha estat distingida molts cops, on un dels reconeixements és la d'estar en possessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC
Cassà de la Selva és una de les poblacions de les comarques gironines que compta amb més edificis de valor històrics, dins el període comprés entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX, excepte la Torre Salvana o també coneguda com a conjunt Can Frigola i la Torre Salvana, que és un edifici que es va construir a començaments del segle XVI. L'edifici fou construït en la primera meitat del segle XVI per la família Salvà, anys després va passar tot el conjunt a mans municipals i a mitjans del segle XIX, la casa fou venuda a la família Frigola (d'aquí es seu actual nom), on hi van haver diferents usos com els de hostal i botiga. La torre va quedar en mans municipals, fent durant anys funcions de presó. Aquest edifici que és el més important del patrimoni arquitectònic de Cassà de la Selva, format per una casa senyorial (Can Frigola) i per la torre (Torre Salvana), avui hi destaquen en la seva façana elements arquitectònics molt interessants com la portalada, formada per una porta dovellada sense cap inscripció i, els seus balcons, sobre tot els de la primera planta amb llindars gòtics amb elements decoratius en els extrems amb les petxines de Sant Jaume. La resta de la façana mostra diferents singularitats on hi destaca una garita situada a la part alta esquerra de l'edifici, amb petits espiells quadrats y a l'altre costat, una majestuosa torre quadrada, coronada per un taulat a quatre aigües. Són pràcticament a l'entorn de més de trenta les cases que estan considerades com a patrimoni arquitectònic de Cassà de la Selva, on hi destaquen edificis de gran bellesa arquitectònica com a Can Trinxeria o Can Nadal, on actualment hi ha dependències de l'Ajuntament de Cassà de la Selva.
Can Serra, Can Figueres, Can Jubert, Can Cubó, Casa dels Canonges, Cooperativa de Consum La Protectora, Can Gironès o la Sala Galà, així fins arribar a més de trenta, son el patrimoni arquitectònic que gaudeix Cassà de la Selva. Can Nadal es va construir a l'any 1905 i es tracta d'un edifici aïllat d'estil modernista de tres plantes, el qual està vorejat per un jardí; les obertures ja siguin finestres o balcons, gaudeixen de diferents elements decoratius. L'edifici que es va construir en època de puixança de la indústria surera a Cassà de la Selva, a l'any 1989 fou adquirit per l'ajuntament i després de una sèrie de reformes i millora de l'edifici, aquest va passar a ésser la seu de l'ajuntament de la població. Sens dubte un dels edificis que desperta més admiració per la seva singularitat i espectacularitat és el de Can Trinxeria, que té l'afegit d'estar emplaçat al centre de Cassà de la Selva, a la plaça de la Coma, fet que l'amplitud de la plaça li dóna una vistositat molt amplia. L'edifici es va construir a l'any 1897, tot i que de fet no es va fer de nou, sinó que fou profundament reformat a partir de l'edifici que ja hi havia i que en els seus orígens havia format part de la família des de 1739.
Les reformes foren impulsades per en Josep de Trinxeria i Güitó, fill de Marçal de Trinxeria i de Bolós i de Dolors Güitó i Genover. Les obres van anar a càrrec de l'arquitecte barceloní, Josep Botet i Duran. L'edifici que fins a les hores havia estat conegut com a Can Llach, passaria definitivament a dir-se, Can Trinxeria. Cal esmentar que la línia Trinxeria ve d'Olot i més antigament amb arrels a Prats de Molló, essent una família de tradició militar. Un dels hereus, en Francesc Xavier de Trinxeria i de Bolós, oncle d'en Josep de Trinxeria i Güitó, va continuar la saga a Olot; fet que avui a Olot hi ha un altre edifici molt emblemàtic a la capital de la Garrotxa, també conegut com a "Can Trinxeria", essent actualment una casa-museu oberta al públic.
CARRIL BICI PEL MUNICIPI DE CASSÀ DE LA SELVA
La via verda que passa pel municipi de Cassà de la Selva, forma part de la Ruta del Carrilet en el seu tram II, des de Girona fins a Sant Feliu de Guíxols, i té un recorregut total de 39,7 Km. La ruta té un traçat còmode i suau pel que fa al seu relleu i no presenta en cap cas cotes d'altitud d'importància. Iniciant el seu recorregut a Girona a una altitud de 72 metres a partir de la Plaça del Països Catalans fins arribar als Jardins de Juli Garreta de Sant Feliu de Guíxols a 2 metres del nivell del mar. El punt més alt del recorregut el presenta a Cassà de la Selva quan se remunta als 136 metres d'altitud, punt situat a l'antiga estació de Cassà de la Seva, del carrilet de Girona a Sant Feliu de Guíxols, però donat el llarg recorregut el desnivell pràcticament ni es nota. El límit entre els municipis de Llambilles i Cassà de la Selva es troba al travessar la Riera Bugantó, junt al darrera de la benzinera que hi ha en el punt quilomètric 22,5 de la carretera C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols. El camí continua plener i recte amb alguns trencants, fins que arribar a la C-65 on hi ha el desviament de la part que continua cap a Sant Feliu de Guíxols i la carretera que entra cap a Cassà de la Selva, on hi fa via en paral·lel durant un petit tram, passant pel davant de l'empresa Inecsa, dedicada a climatització i altres equipaments.
Poc després s'arriba al giratori entre la carretera C-65 i la C-25 que va de Cassà de la Selva fins a la N-II a Riudellots de la Selva. En aquest giratori es pot contemplar mitjançat voluminoses estàtues, els símbols per excel·lència de la indústria cassanenca durant segles, els taps de suros, la indústria més important de Cassà de la Selva, juntament amb altres poblacions del Gironès i Baix Empordà. A partir del giratori la via es converteix en el tram més avorrit i pesat, sobre tot la part que es passa pel polígon industrial, realment feixuc i poc atractiu. Aquest tram urbà té interès perquè passa pel davant de dos edificis emblemàtics de Cassà de la Selva, l'antic edifici de l'estació de tren del carrilet que es conserva en perfecte estat i a Can Nadal, edifici construït a l'any 1905 i que actualment son les dependencies de l'Ajuntament de Cassà de la Selva.
Deixat enrere el nucli urbà de Cassà de la Selva, el camí continua cap a Llagostera, on el primer que es troba és el pont sobre la C-65, que és la variant que antigament ruta que passava pel bell mig de la població, amb els greus inconvenients pels que empraven aquesta carretera i els propis habitants de Cassà de la Selva. Immediatament passat el pont hi ha una bona baixada fins arriba al camí un altre cop planer, que quan es va en direcció contrària, és a dir, cap a Cassà de la Selva, més d'un ciclista ha de fet aturada al pont per agafar aire. A uns 1,6 km després, es travessa la riera més coneguda i important del municipi, la Riera de la Verneda, una riera que molts pagesos diuen que fa com una barrera, és a dir, i en un cantó plou, l'altre no.
A poc més de 150 metres es troba una cruïlla, que trencant a la dreta s'inicia el camí que va a l'ermita de Sant Vicenç d'Esclet i a Caldes de Malavella, ja una mica més lluny. Continuant el camí planer entre camps de conreu, s'arriba a un frondós bosc que un cop entravessat, es torna a una plana de camps de conreu de regadiu, pràcticament ja arribant al final del recorregut. Després de recórrer un 1,5 km. des de la cruïlla per anar a l'ermita de Sant Vicenç d'Esclet i a Caldes de Malavella, al costat d'una gran exploració ramadera, s'arriba finalment al límit entre el municipi de Cassà de la Selva i Llagostera, concreta i exactament, a la Riera de la Cagarella i per tant, final del recorregut de la via verda del carrilet que passa pel municipi de Cassà de la Selva.
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
L'enrenou del nom de la població i les discrepàncies entre els defensors de la "ç" o la "ss" ve de lluny, tot i que sembla que els partidaris de la "ss" sempre s'han posicionat que l'origen de nom ja ve del temps en que les comarques estaven dominades pels romans i que sobre tot, la gent del poble sempre han entès i compartit, que el nom era amb dues esses, en lloc de la ce trencada, és a dir, la ce amb signe diacrític.
Les postals, documents de correu, paper imprès, cromos, documentació sobre periodisme, diferents documents i aspectes de dinamització cultural o fotografies antigues,
són una part de l'amplia col·lecció que disposa en Xavier Romero dins el seu fons documental, però on la postal, és la part principal y rellevant.
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: setembre 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |